Dossier digital de Mitologia Clàssica
Definició de les paraules mite i mitologia
Mite: La paraula mite ve del grec (mithos) i fa referència a un relat tradicional que parla de déus i herois que van viure en temps remots, a través dels quals s’explica l’origen del món, es proporcionen models de conducta, es transmet coneixement i s’expressa la particular visió del món de la cultura en la qual s’inscriu.
Mitologia: La paraula mitologia, és la ciència que estudia els mites.

El mite de Narcís
Fa molt i molt de temps, a l'antiga Grècia, hi vivia un noi jove, molt seductor, maquíssim. Es deia Narcís.
Moltes noies estaven bojament enamorades d'ell, però ell les refusava totes, ni tan sòls la deesa Eco va poder entrar en el seu cor.
Un dia, mentre passejava pel camp, es va apropar a un rierol, i al acostar-s'hi per beure, va contemplar una imatge que el va deixar atònit. Sobre l'aigua es mostrava la imatge d'un noi de bellesa inigualable, perfecte. Trobà maravellosa la bellesa d'aquell rostre.
Va intentar parlar, però sobre l'aigua només veia com aquell rostre obria també la boca, però sense dir-li res. Narcís allargava el braç, i aquell noi també allargava el braç cap a ell, però quan semblava que l'anava a tocar i introduïa el braç a l'aigua, la imatge es feia fonedissa i s’esvaïa.
Cada dia era igual, sempre succeïa el mateix. Ni tan sòls escoltava la veu d'Eco, que intentava dir-li com n'estava enamorada d'ell, i d'advertir-lo de què allò que veia a l'aigua era, en realitat, el seu reflexa. Però de la veu d'Eco només en podien sortir les mateixes paraules amb que Narcís la rebutjava una i una altra vegada, doncs, si bé ho sabeu, això és l'Eco.
Un dia, Narcís, embogit per aquella bellesa fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma que podria arribar-hi. Ja sota l'aigua, buscà aquell reflex, i de tant obsessionat com n'estava, acabà ofegat.
I en aquell lloc, on Narcís passà tantes hores contemplant el seu reflex i, on finalment hi va acabar perdent la vida, hi nasqueren unes flors molt belles, les flors del Narcís.



Mite de Faetont:

Segons la mitologia grega, Faetont o Faetó fou un heroi, fill d'Hèlios i de Climente (encara que Mèrops va ésser, posteriorment, el seu pare adoptiu).
Un dia, Èpaf va posar en dubte la seua filiació, i el noi va acudir a Hèlios perquè, si de debò era el seu pare, li concedís un do. El déu va fer el jurament solemne que així seria, i el jove li demanà que el deixés conduir per un dia el carro del sol. Hèlios no el va poder dissuadir, i així hagué de permetre que al matí següent Faetont conduís el seu carro. Però, quan els cavalls s'adonaren que no duien l'auriga habitual, els van desbocar i sortiren de la ruta, i el jove no sabia com dominar-los. Els tombs de l'astre amunt i avall van causar grans trasbalsos al cel i a la terra, on van proliferar els incendis, fins que Zeus va fulminar Faetont amb els seus llamps abans que quedés destruït tot l'univers. Algunes conseqüències d'aquest viatge són la diversitat de temperatures i vegetació terrestres i el color negre de les races africanes "cremades" per Faetont.
El seu cos va caure al riu Erídan, on fou enterrat per les nimfes (Eurípides, però, el salva en una altra versió de la història).
El mite serveix per explicar també el fenomen de les estrelles o cossos celestes que semblen caure a la Terra, igual que Faetont va caure del carro solar. Una estrella caiguda seria llavors per causa de l'orgull, mite recurrent en diverses cultures, inclosa la cristiana (amb els dimonis caiguts, especialment Llucifer).
La llegenda de Faetont ha estat àmpliament representada en obres pictòriques i musicals, especialment a partir del Barroc, ressaltant el seu component tràgic.




Mite de Dafne:
Apol·lo i Dafne és una estàtua realitzada per Gian Lorenzo Bernini entre els anys 1621 i 1623. Pertany a l'estil barroc.
Es tracta d'una escultura a grandària real, de marbre, exposada a la Borgahse a Roma.
Representa el mite de Dafne, nom que en grec significa llorer. Era una nimfa filla del déu-riu Pereu que transcorre per la regió de Tessàlia. El déu Apol·lo, afectat per una de les fletxes d'Eros, l'estimava, però ella no li corresponia i l'esquivava. En una ocasió Apol·lo la va perseguir, i ella va fugir cap a les muntanyes per evitar-lo; llavors ella es va encomanar al déu del riu Peneo, que la va transformar en un llorer. Dels seus peus anaven sortint arrels i les seves extremitats es convertien en frondoses branques de l'arbre que des d'aquest moment va ser consagrat al déu Apol·lo i va passar a representar-lo.
La transformació la relata Ovidi en les seves Metamorfosis. Aquest mite il·lustra l'origen d'un dels símbols típics del déu, la corona de llorer.
Bernini captura la transformació de Dafne amb intensa emoció, retratant les diferents etapes dels seus canvis. Igual que succeeix en una altra de les seves obres, el Rapte de Proserpina, l'obra ens demana que interactuem amb ella: vista des de l'esquena d'Apol·lo, la figura de Dafne queda oculta, mostra nt-nos només l'arbre en què es transforma, de manera que girant al voltant de l'estàtua tenim una visió en el temps de la metamorfosis de la nimfa.